L’obra Eixint de fer retroba un tret habitual de la poesia de Josep Domènech Ponsatí: versos sostrets d’obres d’altres autors. Un llibre de peces breus en què el pas del temps i l’envelliment hi tenen un paper important. L’autor reprèn l’ambigüitat semàntica, la creació de neologismes, una riquesa lèxica que sovint s’expressa amb una mena de català inventat, bastit sobre les possibilitats latents de la llengua i la seva evolució històrica i dialectal, així com la ironia, la reflexió metalingüística i una poesia que, tot i parlar d’experiències del tot prosaiques (com el sexe, l’amor, el tedi o l’envelliment), se serveix d’un joc riquíssim de reflexos i ressonàncies. Domènech Ponsatí no busca una expressió directa ni una honestedat pretesament espontània, sinó crear noves realitats a través de la construcció d’una experiència que, com totes, és amarada de vida, però no perquè faci veure que s’hi assembla, sinó per la riquesa imaginativa del llenguatge. L’autor prova de rebregar el llenguatge cap enfora per veure com els records ressonen de nou en reflectir-se sobre aquestes noves superfícies: els seus records i els dels altres.
Eixint de fer ha estat l’obra guanyadora del XXIX Premi de Poesia «Miquel Martí i Pol» de 2024, convocat per la UAB i l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès.