Repensar l’estàndard és una reflexió sobre la necessitat, el significat, les interpretacions i les derives de l’estàndard de la llengua catalana.
A partir de més de trenta definicions del terme estàndard i de la caracterització de l’estàndard de la llengua catalana com a composicional i polimòrfic, en aquest assaig cristal·litzen mancances i problemes en el model de llengua difós, així com malentesos habituals i percepcions populars relacionades tant amb l’ús de la llengua com amb el model que s’interpreta de facto com a referencial.
La monografia evidencia tensions entre la funció referencial pròpia de la varietat estàndard de la llengua i les dinàmiques d’ampliació formal per a satisfer requeriments de naturalesa identitària. També aborda fenòmens com el pluricentrisme i processos com la vernacularització i la reestandardització, així com tendències ideològiques que determinen certes consideracions respecte de les varietats diatòpiques. I, a més, posa de manifest alguns dels factors que poden comprometre un procés d’estandardització lingüística reeixit per al cas català, com ara l’existència d’un espai comunicacional dividit i asimètric, amb possibilitats i interessos diferents segons l’adscripció administrativa; uns debats periòdics que rarament conclouen amb decisions unívoques i clares, i la dissidència o rebel·lia lingüística, que emergeix per arguments identitaris i sovint no té en compte la realitat social i les necessitats comunicatives.